Una de les coses que observo en moltes de les parelles heterosexuals que m’envolten – especialment les que ja porten bastant temps junts – és que el membre masculí ha supeditat la seva vida a les decisions de la membre femenina. No et saben dir si podran fer tal o qual cosa perquè primer han de demanar “permís” . Els de la meva edat no gosen anomenar-la “jefa”, els de generacions anteriors, sí. Alguns directament ja et diuen que no , perquè saben que després – en el millor dels casos – tindran morros a casa. Ho trobo tristíssim. Representa que una parella és una relació d’iguals, no?
Si he de ser sinzera, no obstant, el cert és que en determinats moments, m’he sentit frustrada perquè jo sóc incapaç d’aconseguir “dominar” al meu parello d’aquesta manera. De vegades fins i tot he arribat a pensar que és que no m’estima prou.
Quan hi reflexiono, no obstant, sóc conscient de que té poc a veure amb l’estimació que ell sent per mi – que actualment desconec si és molta, poca o inexistent-, i molt amb com el respecto com a persona. L’home que no es doblega davant la meva voluntat, que és capaç de continuar tenint vida pròpia al marge meu (i si no en té més, és perquè no vol), és el mateix al que admiro i segueixo volent al meu costat. Jo no vull pusil·lànimes.
Calçasses: absteniu-vos!
Us ho diu la bloggera més “dicharachera” (faceciosa , si em voleu en versió normalitzada) 😀
Egotista 