Mudances. El meu entorn casolà més immediat ha patit una modificació important en les darreres setmanes. La meva casa és una altra. I l’estressant experiència de canviar de domicili amb tres criatures m’ha demostrat que estem molt menys “apegats” a les coses físiques del que ens pensem.
No em refereixo a la quantitat de coses que, aprofitant l’avinentesa, han acabat a les escombraries, entre la recollida de trastos vells o en bosses de roba per donar – i sense recança -, sino a la meva casa. He estimat el meu pis anterior, volia que fós meu, em semblava que el millor que em podia passar a la vida era fer-me velleta entre aquelles quatre parets… I que totes les meves desgràcies provenien de la impossibilitat de quadrar aquesta il·lusió. Doncs ja està, ja no hi sóc. I no ha passat res. El món segueix rodant i jo estic en un pis nou que també m’agrada bastant… Força… Molt… Està bé, ho confesso! En algunes coses fins i tot m’agrada MÉS.
I estic contenta d’haver-me sabut adonar de que quatre parets no són realment importants a la vida. La sensació de casa va amb tu allà on tu esculls, no es queda mai enrere. I aquesta raó tan senzilla ens converteix en supervivents nats.
Dit tot això, desitjo amb tota la meva ànima no haver de passar per gaires mudances més a la meva vida: això no hi ha cos que ho aguanti!
Egotista 