Com ja he comentat en alguna altra ocassió per aquí, l’Enid Blyton era la meva escriptora favorita quan era petita. Jo era súperfan de les aventures dels Cinc, que tenien fins i tot una cançó de Parchís per a ells que deia “son muy famosos yaaaa: Julian, Dick y Ann, George y Tim es el que máaaaaas…” (m’ha fet gràcia recordar-ho). El que més m’agradava d’ells era la seva autonomia, tot ho fein pel seu compte, sense els adults. No passava el mateix amb els Hollister. Aquests eren una bona colla de germans que s’estimaven molt i mai no es barallaven entre ells (realista, oi?), però que sempre havien de demanar permís als seus pares per a fer qualsevol cosa. Per què? Perquè mentre que els Cinc eren anglesos, els Hollister eren americans. Ja m’enteneu, oi?
M’estic desviant del tema. La cosa és que el circ i el seus personatges sempre han estat referent en els llibres de Blyton. Al cap i a la fi són llibres escrits en una época en la que les possibilitats d’entreteniment extern eren més limitades i l’arribada del circ a un poble esdevenia en el gran aconteixement de la temporada. Com quan arriba el cinema al poble de “El espíritu de la colmena”… Total, que només en aquest context d’emoció viscuda a través de les meves lectures preadolescents, entenc el sentiment que em va produir veure com un matí – quan tornava de comprar les baguettes i els croissants – entraven els camions del circ al camping on estàvem instal·lats.
Aquella tarda hi havia funció i, naturalment, hi vam anar. De fet, els nens no havien fet altra cosa que insistir en aquest particular des del moment en que van veure els cartells enganxats per tot el camping: Le cirque aux etoiles (el circ de les estrelles). En acostar-nos a la carpa i veure el seu interior, ja vam intuïr que moltes estrelles no veuríem. La cosa pintava a modesta i els nostres pitjors presagis es van veure complerts a mida que es desenvolupava la funció.
Però també els millors, perquè la cosa era tot un espectacle – tot i que no en el sentit estrellat que als seus protagonistes els hauria agradat. Vaig descobrir que un circ pot ser portat per quatre persones: pare, mare i dos fills. De fet fèiem conya sobre si Etoiles no faria referència al cognom familiar. I era el circ del perret, el pony, la cabra, el camell i la llama… amb uns números penosets – però que em van servir per enorgullir-me de l’ajuntament de la meva ciutat que prohibeix l’espectacle amb animals als seus carrers.
A dia d’avui, quan han passat uns quants des que vam assistir a la funció, encara no tinc clar si la família Etoiles s’ho curra molt o poc. Però sí que estic convençuda de que seguir-los pels petits pobles (i campings) francesos seria tota una aventura i que donaria de si molt material per a algún documental. Vaja, almenys jo, n’he vist uns quants fets amb molt menys… Per altra banda, els suggeriria un canvi de nom: el circ simpàtic, per exemple. Per no aixecar més expectatives del compte.
Egotista 