El nostre periple caravanès annual ens ha traslladat enguany fins a les Gorges del Verdon. La casualitat ens ha portat fins a aquest impressionant paratge, l’existència del qual desconeixíem. El riu Verdon, a l’Alta Provença, discorre pel canyó més gran d’Europa, el segon del món després del celebèrrim canyó del Colorado.
El paisatge és preciós, del riu me n’he enamorat. Cada tarda m’hi he banyat en les seves precioses, cristal•lines i gelades aigües i em semblava que tornava a renèixer… De fet, una mica sí que he renascut tenint en compte que en un improvitzat rafting de pobres, la meva embarcació va tombar dues vegades i que vaig tenir sort que el meu cap no anés a donar contra alguna de les nombroses roques existents. Però a aquest riu sóc capaç de perdonar-li tot. Fins i tot, l’haver fet un salvament d’emergència d’un dels meus fills que agafat a una roca lluitava entre plors per a que no se l’endugués la corrent. Tampoc li tindré en compte que el meu parello tingui el dit grós del peu inflat com un pebrot gràcies també a una pedra del riu que es va interposar en el seu camí a l’hora de socôrrer un nen, en aquest cas francés, al qui la corrent se li havia endut el flotador…
El Verdon és un riu temperamental, amb dies traquils en que ens obsequiava amb una bonica platja de pedres, i dies furiosos en els que havies d’esquivar les constants embarcacions de rafting… M’és igual que cada dia, després de passar per les seves aigües, haguéssim d’aturar-nos una estona al megacomplex de piscines amb tobogans del camping per a treure’ns l’olor a peix – què boniques les truites saltant per a endrapar mosquits!
Enyoro el meu riu estimat. I l’únic que em consola és que en breu m’estaré banyant a les aigües de la Costa Brava i que espero que la seva fredor em recordi les sensacions que experimentava en el meu preciós riu francés.
Egotista 