Quan penso en Jocs Olímpics, penso en la meva infantesa. En aquells dies de juliol i agost, previs a les vacances laborals dels pares, que passàvem mon germà i jo al pis de la iaia. Un dia tipus consistia a aixecar-se, esmorzar i mirar de passar de la millor manera possible aquell parell d’hores que eren les més avorrides del dia. Cap a les onze, per a horror de la meva iaia – que no deixava de repetir-nos allò de “os caeréis, que pesa más la cabeza que el cuerpo entero!”– ens abocàvem a la finestra a l’espera de que arribéssin ells.
Ells eren tres germans (una nena i dos nens) de la nostra edat, els pares dels quals regentàven el bar que hi havia al costat de la porteria de la iaia. I cada matí venien des de casa seva a passar el dia el bar. Un cop arribàven, mon germà i jo volàvem cap al carrer i allà ens passàvem tot el dia, tota la tarda, tot el vespre i bona part de la nit; amb una petita interrupció a l’hora de dinar – el temps imprescindible per a deglutir algun dels deliciosos menjars fets per la iaia – que tenia el detall de cuinar sempre coses que ens agradéssin.
No necessitàvem massa coses, tan sols la nostra capsa de Tente i la capacitat imaginativa il·limitada d’alguns dels membres del grup (quasi sempre inspirada per la TV del moment) i la impressionant destresa enginyera d’un altre per a muntar els nostres móns i capbussar-nos-hi durant dies.
Però si hi havien Olimpiades… no hi havia un altre joc. Nosaltres també muntàvem les nostres: creàvem una sèrie de proves adequades a les nostres capacitats i al material disponible. Així, per exemple, teníem curses de patinatge. Però com que només teníem un parell de patins (que, per sort, eren adaptables a diferents mides de peu com era habitual a l’época), les curses es feien entre dos amb un patí cadascú. I a totes les proves, quasi sempre guanyàven els mateixos, però no passava res, perquè l’important era participar, tal i com tots havíem mamat des de petits gràcies a l’entranyable Torrebruno.
Un dels plaers d’aquests vespres-nits pre-vacances consisteix a seure la família sencera veient les proves olímpiques del dia. Sentim absoluta devoció per les proves de natació. Al començament de cada carrera, decidim quins nedadors i nedadores ens cauen més simpàtics i apostem per un o altre. Jo acostumo a decantar-me pel representant del país més minoritari entre els participants, el que vol dir que gairebé mai no guanyo. En canvi, els meus fills ja han aprés que els de les línies del mig són els que acostumen a guanyar (i habitualment aposten per Estats Units, Xina o Austràlia). El JM tira també cap a la meva opció, però el perden els francesos. Així que si hi ha un francés o una francesa, no pot evitar desitjar que guanyin.
La meva excepció es diu Michael Phelps. Si resulta que ell és un dels participants, el meu cor s’enganxa a aquell cos grandot i desgarbat que no és altre que el del millor nedador de tots el temps: quasi res. Avui me’n vaig a dormir amb la satisfacció de saber que ha guanyat la seva primera medalla d’or en aquests jocs (4×200), però conscient de que si arriben a quedar 5 metres més de piscina, probablement l’Agnel li hagués donat la victoria a França. El temps no passa en va per a ningú.
Egotista 