Ja fa uns dies que vaig acabar “La casa de Riverton” de la Kate Morton. Precisament d’aquesta autora m’havia llegit “El jardí oblidat” l’abril passat, doncs va ser un dels llibres que em van caure a la diada de Sant Jordi. Aquest darrer em va agradar; el vaig llegir ràpidament i em va entretenir, però no em va entusiasmar.
L’entusiasme me l’ha provocat “La casa de Riverton”. En part perquè – com ja vaig comentar fa uns dies – m’ha portat a rememorar les meves hores felices davant la petita pantalla seguint les peripècies dels criats de “Downton Abbey”. Però en bona mesura perquè estic en aquest moment tan melancòl·lic… A Riverton, les petites mentides innocents esdevenen tràgiques en els moments determinants.
Quan les pròpies equivocacions provoquen una involuntària tragèdia, hom ha de cercar mecanismes per encarar la seva vida futura. El més habitual consisteix a guardar els records en el més profund del teu ésser, no explicar-los mai a ningú, però quan el teu final s’acosta, frisen per sortir i ajudar-te a cercar certa pau d’esperit. I si, a sobre, és el passat el qui et ve a cercar a tu…
M’ha fet tantaaaaa pena tot plegat, que estic encara emocionalment lligada al llibre. Entenc que no a tothom li provocarà el mateix sentiment, però tot i així la lectura paga la pena si un només cerca entreteniment pur i dur.
Egotista 