Jo estava a la platja, a Seaside Heights. Un lloc que ara és famós perquè és on graven les peripècies d’uns quants eixelebrats idiotes per a un programa anomenat « Jersey Shore ». A l’altra banda de l’Atlàntic, a la meva ciutat, s’innauguraven uns Jocs Olímpics.
No vaig veure la cerimònia en directe i no la vaig veure mentre vaig seguir als States. L’endemà vaig veure que la notícia de la cerimònia dels Jocs havia desplaçat de la primera plana del diari local – que era el que llegia la meva família i tots els seus veïns – a les habituals notícies estúpides i insulses sobre aconteixements irrellevants que havien tingut lloc en 10 quilòmetres a la rodona.
Aquesta característica del diari de la zona em sobtava sempre. No podia entendre que la majoria de la població que m’envoltava es nodrís d’informació a través d’aquell diari infecte que, en un dia normal, com a molt destinava mitja pàgina a la informació internacional.
Ahir em van passar la portada del Regió 7 i jutgeu vosaltres mateixos:
Ni incendis ni imminent rescat. Total, que continuo tenint raó. Anem darrera dels EUA en tot, especialment en les coses dolentes.
En quant als Jocs, la meitat els vaig veure des dels EUA a través de la TV i era bonic quant, en algunes proves, podies dir : « ei, ara passen aprop de casa meva ». Quan encara no havien acabat, vaig tornar a Barcelona. I la resta la vaig continuar veient també a través de la TV però des del sofà de casa. O sigui, que la primera part dels Jocs va ser infinitament millor.
També és cert que jo no havia complert encara els 18 anys en aquell llavors i que, per tant, l’opció de ser voluntària olímpica no va ser mai una opció. Tot i així, des d’aquesta relativa distància també els vaig sentir meus i vaig estar molt orgullosa de la meva ciutat, els seus habitants i, fins i tot, dels seus governants del moment.
Tornarem mai a sentir aquell orgull de poble?
Egotista 