Ahir al vespre vaig anar al cinema amb una amiga. Vam veure “Hysteria”. Érem molt poca gent a la sala i tot érem dones. Una pena. Ens creiem que som tots molt moderns, però la majoria d’homes ténen encara que véncer molts prejudicis.
La pel·lícula fabula la invenció del vibrador femení a càrreg del Dr. Mortimer Granville, cap al 1880. A l’época victoriana, totes les dolències “femenines” (depressió, ansietat, insomni, nerviosisme…) s’agrupaven sota el nom d’histèria. I les dones assistien a la consulta del seu metge per a que els féssin un tractament consisten a portar-les al “paroxisme”, que és el que ara coneixem com a orgasme però que llavors no, doncs creien a les dones incapaces d’experimentar plaer sexual. El doctor, molt professional ell, es dedicava a estimular manualment el clítoris de la seva pacient fins que aquesta… es corria. El tractament (no wonder why) era un dels més sol·licitats als balnearis de l´época, per exemple.
I el senyor aquest va veure que la feina es podia fer millor encara amb un aparell que provoqués una vibració constant. Tot i que en principi es va vendre a d’altres metges, el catxarro es va fer aviat molt popular i va entrar a les cases angleses molt abans que l’aspirador o la planxa. Com que es considerava un aparell teurapèutic, per sanar una dolència, no es veia cap problema en que s’anunciés als diaris o als catàlegs dels magatzems.
A la dècada dels cinquanta del segle passat es va determinar que la histèria no era cap malaltia i això que és un avanç, va repercutir en una regressió. En deixar de ser considerat un aparell terapeútic, es va començar a veure com un objecte de perversió sexual i va quedar rel·legat al lloc on es troba actualment (sex-shops, etc.). Una pena. La funció que feia llavors (aliviar tensions, for instance), la fa també ara… Però ara es veu amb mals ulls i molts homes no volen ni sentir a parlar de compartir les seves dones amb l’aparell. Afortunadament (no em passaré el post despotricant contra els homes: seria injust), hi ha també molts, prou intel·ligents i madurs, que no ténen cap problema amb ell.
La pel·lícula està molt ben feta. Una cuidada producció anglesa. Però no és res de l’altre món i el fet històric és com una anecdòta simpàtica al servei d’una comèdia romàntica “al uso”. Però t’ho passes d’allò més bé veient-la, així que sí, la recomano força !
Egotista 