Fa uns dies que penso en el meu padrí. Hi vaig pensar molt intensament setmanes enrere, quan es va casar el seu únic fill. Em va tocar dir unes paraules durant la cerimònia i sé que la meva tasca consistia en fer present en aquell acte a la persona que tots el que coneixíem enyorem enormement. De fet, vaig fer caure no poques llàgrimes durant la meva intervenció, començant per les meves… Les cerimònies que es suposen d’alegria sempre ténen aquest component trist quan penses en les persones que no hi són per gaudir-les.
No és fàcil trobar persones que no siguin sang de la teva sang que t’estimin incondicionalment. Però ell ho feia i sempre vaig saber que podia comptar-hi en qualsevol circumstància i situació. Ell estaria al meu costat, passés el que passés, fés el que fés…
Durant la seva vida va prendre una decisió que, tot i que entenia que era molt generosa per la seva part, no trobava prou justificada. Aquests dies he entés que hi ha raons que només s’entenen quan un creix, quan s’és capaç de deixar l’egoïsme a un costat i avantposar els interessos dels altres als propis. Avui l’admiro més que mai i lamento que cada cop existeixin menys homes com ell. Perquè, lamentablement, l’experiència em demostra que no tothom és capaç de créixer.
La casualitat ha fet que justament anit els meus fills insistíssin a veure cintes de video familiars antigues. I allà estava ell. Tan adorable com el recordo. Tan gran persona.
Egotista 