Probablement em mereixi la ressaca que porto a sobre. Anit no hauria d’haver estat tan entusiasta amb l’ingesta de vi mentre sopava en una de les millors companyies del món. És clar que l’ocassió ho mereixia. Determinades situacions de la vida real, que a priori creus que només estan reservades al món de la ficció, no es poden païr sense l’adequada fracció d’alcohol / sang.
I mentre miro de reunir forces per enfrontar-me a una nova i dura jornada laboral, i deixo que l’Espidifen comenci a fer el seu miraculós efecte, puc vanagloriar-me, malgrat la manca de son i la ressaca, d’haver acabat el llibre que estava llegint. El llibre en qüestió és “La filla de Robert Poste” (Cold Comfort Farm) d’Stella Gibbons.
M’ha costat entrar-hi, la qual cosa no és d’estranyar tenint en compte la ratxa literària tan tontuna que portava. Esperava riure i no ho he aconseguit, però pel que sembla la versió anglesa (l’he llegit en castellà) és força més hilarant. Tampoc crec que jo l’hagués assaborit perquè juguen massa amb l’idiosincràsia i estranya parla dels habitants de determinada part del territori britànic; i suposo que només un nadiu podria apreciar els treballats jocs lingüístics de la versió original. Com a molt m’he mirat algun passatge amb simpatia, però m’ha costat sintonitzar amb la protagonista, la Flora Poste, i quan començava a fer-ho, s’ha acabat el llibre. I a sobre ho ha fet sense resoldre els dos grans interrogants de la història, amb la qual cosa em quedo una mica amb el regust d’haver patit una estafa.
També es veu que és meritori el repartiment que l’autora fa de “floretes” envers alguns dels personatges i costums de la seva época; però em són massa llunyans. Per exemple, conec el cercle de Bloomsbury (de fet en determinada ocassió em vaig llegir tota una autobiografia d’en Lytton Strachey – que ja té mèrit tenint en compte com n’és de desconegut al nostre país – i que hagués estat més natural decantar-me per saber més de la vida de la Virginia Woolf – la seua membre més famosa, amb permís de Keynes o Brenan), però no el suficient com per apreciar les fletxetes que li envia. Segurament el problema és que no sóc prou intelectual…
Tot i així, estic molt contenta de no haver abandonat la lectura d’un llibre que no m’acabava d’inspirar. Algú va dir que si no t’agrada un llibre, no cal que l’acabis, que n’hi ha molts d’altres que t’agradaran més i la vida no és prou llarga… Però a mi, els llibres que he deixat a mitges en determinats moments, em pesen com una llosa i sempre penso que tard o d’hora m’hi hauré d’enfrontar per no tenir la feina “a mitges”.
No tots els posts poden estar inspirats pel costat fosc de la vida…
Egotista 