Una de les coses que més m’agrada de l’anglès és que tot sovint em permet expressar-me molt més acuradament que en qualsevol de les meves dues llengües maternes. Una altra cosa que m’agrada és somiar en aquest idioma.
Ahir va ser sacsejada per una realitat que no creia que existís. No tinc ganes d’extendre’m aquí sobre això, per respecte a les persones afectades que em van demanar absoluta discreció. Però volia dir que ahir em van explicar quelcom que em va deixar shocked i que em va fer demanar-me si sóc menys normal del que em pensava… No em penso agoviar a aquest respecte, sóc com sóc. M’agrado menys del que m’agradaria però en determinats aspectes de la meva vida estic molt convençuda del que penso i faig.
La setmana no sortirà com la tenia prevista i, al mig, haig de passar per un tràmit estúpid que m’angoixa sobremanera. Aquesta és una altra de les meves característiques top: la sobreangoixa. I aquesta sí que l’eliminaria ràpid de la meva persona. De vegades intento racionalitzar-ho tot, desentrellar cada petita partícula de pensament fins a deixar-la inofensiva i poder així continuar amb la meva vida d’una manera més normal. Però de vegades simplement faig servir la tàctica de l’estruç i opto per dessaparèixer, per deixar de sentir.
Anit vaig tenir un d’aquests moments. El pitjor d’aquests moments és que no faig res. No sóc capaç de llegir, ni de veure la TV, ni d’escoltar música, ni de jugar a cap joc a l’ordinador… Per descomptat, res de fer alguna cosa de profit, com ara recollir la casa (que ja tocaria). Simplement, estic sense estar. Al final, acabo sent conscient de la meva numbity i em porto fins al llit on intento dormir. De vegades tinc sort i el cansament se m’emporta, d’altres el remei és pitjor que la malaltia. A les angoixes els hi agrada sobrevolar-me especialment quan estic al llit.
No és fàcil aixecar-se un matí post-numb i tirar endavant. Però aquí estic, deixant per escrit tot això amb l’esperança de que un cop fet almenys hauré fet quelcom al respecte i podré posar-me amb la feina i amb els papers que creixen i creixen al meu voltant sense remei.
Egotista 