A ell li dec que el gran Silvio entrés a la meva vida i això és molt, moltíssim! Però a ell li dec quelcom més important. I, malgrat que vam estar junts molt poc temps, li estic profundament agraïda. D’una manera que ell mai no sabrà.
Han passat gairebé vint anys i apenes fa uns mesos que he tornat a saber d’ell, gràcies a un invent anomenat Facebook (n’heu sentit a parlar?). I quan es permet fer algun comentari al meu mur o clickar un “M’agrada” – cosa que per altra banda, fa bastant sovint -, encara em tremolen les cames.
Tafanejant el seu mur i a través dels privats que de vegades intercanviem, veig que ha canviat molt poc. Cosa que m’alegra perquè jo l’admirava. I en canvi, jo sóc una altra persona. Llavors era una nena. Per això no vaig saber mantenir-lo al meu costat. Poso la mà al foc que ara no se m’hagués escapat. Però suposo que és una sort que les coses anéssin així, perquè ell era el primer i, parafrasejant als Manel, n’hi havia uns quants que estaven “esperant”.
No li faig justícia amb aquest post. Però era injust que no estigués aquí.
Egotista 