Un altra cosa que m’ha proporcionat el visionat de FNL és l’estar més en contacte amb un vell amic. Habitualment intercanviem comentaris en el nostre estatus de Facebook, però gràcies a FNL he aconseguit intercanviar-ne de privats. En aquest petit espai d’intimitat compartida ell és tan adorable amb mi com ho havia estat en altres temps i jo… no sé com actuar… Això vol dir que trigo a respondre-li i sempre sóc menys expressiva del que desitjaria.
En una altra vida ell i jo estaríem més units. Ens veuriem tot sovint, compartíriem passejades, terrassetes, cinemes, dinars i sopars… i estaríem tan a gust junts com ho estàvem anys enrere. Rememoraríem els temps en que ens vèiem a diari, en que arribava una hora en que jo esperava impacient que asomés el cap per la porta de l’oficina i em demanés que anéssim a fer un cafè al mític despatx del final del passadís; en que ens passàvem la resta del matí xerrant a través de l’icq (ni skype, ni whatsapp… grandiós icq!!!); en que dinàvem junts amb la nostra carmanyola per després tornar als nostres ordinadors fins a l’hora de plegar, moment en el que ens tornàvem a trobar per a emprendre junts el camí fins a la ciutat, fins a les nostres altres vides…
Aquesta vida és millor perquè així té una família preciosa; i jo també vaig fent. Però, en moments down com l’actual, l’enyoro com mai. Enyoro tot el que significava per a mi, com em feia sentir de bé… No recordo cap abraçada que necessités tant com la que ell em va fer quan es va morir la meva iaia. I no és només això: ningú m’ha fet sentir mai tan guapa, tan desitjada, com ell.
Naturalment, qui ha tingut el poder de fer-me sentir tan bé, també ha estat capaç de fer-me mal, molt de mal; dessapareixent de la meva vida durant un temps. Les circumstàncies han estat i són les que són, i no li retrec pas. És un tema parlat i probablement aquesta prudencial distància a la que ens mantenim és el millor que podem tenir. Però quan el torno a sentir una miqueta aprop, m’haig de contenir per a no dir-li milions de coses que resultarien inapropiades…
M’agradaria que, d’alguna manera, sabés com ha estat d’important per a mi i que el seu ego tingui present que jo també l’he desitjat i estimat; però que això és un secret que no he confessat mai a ningú… i que simplement escric aquí, on ho pot llegir tothom. La vida i jo som així d’incongruents, què hi farem?
Malenconia: mode On
Egotista 