Durant setmanes hem deixat que els habitants de Dillon, Texas, s’instal·lessin a la nostra llar. No és que m’hagi acostumat a ells i a les coses que fan, és que m’hi he ficat de ple en les seves històries. I ara marxen i un sentiment de buidor m’envaeix.
No sé com passarem sense poder entrar al dormitori del coach Taylor i la Tami. Sense escoltar les seves converses i adorar-los per ser com són. Tan… ianquis, de fet! I és que cap altre sèrie que jo hagi vist fins ara ha retratat tan fidedignament els EUA que jo conec. Són així, amb les seves grandeses i les seves misèries!
Els americans que jo he conegut són molt bona gent, però els perden raons que a nosaltres se’ns escapen. Una d’elles és la religió. Aquesta està incorporada en el dia a dia d’una manera que les sèries d’Hollywood apenes mostren i quan ho fan et sembla que t’estan venent una història concreta sobre una família concreta que passa per ser molt religiosa. No, la religió està a totes bandes, quan pujes a un autobús a l’hora de fer una excursió o a l’hora de sortir a jugar un partit. Quan tots tanquen els ulls i una veu s’eleva i demana “Heavenly Father, we thank you for…” Tal i com ens ensenyen a Friday Night Lights. Ja vaig fer una tesina sobre això: es titolava “Déu: 24 hores al dia” i em va valdre un excel·lent. Aquests dies tinc ganes de revisar-la i ampliar-la amb el que he aprés sobre la vida en els darrers anys.
Una altra raó és la manera en que viuen els esports. Un equip de football regeix els destins dels joves (i no tan joves) d’una ciutat perduda d’un estat atípic (o no tant) com Texas. La figura del coach esdevé la més inspiradora per als nois que estan sota les seves ordres. Sempre m’ha fet gràcia veure com el que passa allà arriba aquí amb uns anys de retard. Ara em dóna per pensar que molts barcelonistes hem trobat també en el coach Guardiola una font d’inspiració per al dia a dia. Si la màxima del coach Taylor és “Clear eyes, full hearts. Can’t loose“, la del Guardiola seria “Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora…” 🙂
Als EUA reals blancs i negres apenes es barregen. Només hi ha una raó per a fer-ho i consisteix a compartir la samarreta d’un mateix equip. Els teus veïns són negres (cosa inhabitual per altra banda) i com a molt els saludes cortèsment. Serà molt extrany que els teus fills i els seus juguin junts al backyard com sí que fan amb la resta de nens del veïnat. Serà inaudit que a la teva esglèsia n’hi hagi cap. La gent de bé no hi té res en contra, no sentiràs cap comentari racista. Simplement ells fan la seva vida i tu fas la teva.
I sí, també hi ha blancs amb problemes, els anomenats white trash. I a la sèrie també en trobaràs uns quants, però mai tindran els problemes de molts joves negres negres que veuen en l’esport la única possibilitat d’entrar a la Universitat i fugir d’una vida marcada per un pare absent.
En fi, podria estar així durant molta estona, parlant de l’avortament, del masclisme, de com funciona la justícia segons el color de la teva pell… i també de l’amor desmesurat a la família, del sentiment de comunitat que l’esglèsia o un equip et proporciona en un país en el que la mobilitat per raons de feina està a l’ordre del dia… però potser és millor que veieu la sèrie, que és molt més entretinguda que jo.
En quant a mi, crec que he deixat també que el coach Taylor i la seva dona m’inspirin també en moltes coses. De fet, la seva dona, la Tami, no deixa de ser un calc de la meva Nancy, la mare sensata, intel·ligent… molt més sàvia que el seu marit per a la vida. I jo no he negat mai que ella és la meva inspiració com a mare. Ara haig de fer que la Tami sigui la meva inspiració com a MILF 😉 En qualsevol cas, em noto més optimista en alguns aspectes…
Ara toca enyorar-los, a la família Taylor, als Panthers, als Lions… i a en Tim Riggins.
Texas forever!
Egotista 