No recordo com vaig trobar-me, uns mesos més tard, exactament al mateix lloc on ho havia deixat. Ell i jo fent el trajecte des de la Facultat fins al barri i dil·latant el moment d’arribar a casa entretinguts a explorar-nos en qualsevol banc apartat que trobéssim. Perdó, he dit al mateix lloc?
No, jo ja no era la mateixa. Efectivament, durant el temps en que no ens vam veure més que a classe, ho vaig passar una mica malament i no podia evitar estar atenta a com es relacionava amb les altres companyes de curs, atenta a si havia d’estar gelosa. Però quan les circumstàncies es van aliar per a que ens tornéssim a enrotllar, jo ja estava en un plànol superior. Ja no esperava res d’ell. Ell va tornar a fer-me promeses tontes que mai no cumplia. Però a mi, m’eren igual. No les hi donava crèdit i llestos. I així vam seguir fins que es van acabar les classes. I mai, mai, mai, vam intercanviar cap paraula romàntica.
I, llavors, inesperadament, un dia sí que va trucar. I com que la cosa va ser més planificada, vam poder disposar d’un pis buit i els magrejos van passar a ser del tot explícits. Vam follar amb totes les lletres una única vegada, vam dir-nos “ens truquem” en acomiadar-nos. I va desaparèixer. Ell no va trucar. Jo tampoc.
Egotista 