Sempre ha estat el més desconcertant de tots. Encara ara, com a amistat del Facebook, continua desconcertant-me. Mai actúa com espero. En el seu dia vaig aprendre a no esperar res d’ell. Afortunadament, ara ja no té importància.
Era company de classe a la Universitat. Malgrat que el trobava atractiu, crec que mai no m’hagués fixat en ell sinó hagués estat per un petit-gran detall: vivíem al mateix barri. El dia que ens van trobar per primera vegada en un carreró prou conegut per als dos, va ser també el dia en que vam parlar per primer cop. A partir d’aquell moment, cada vegada que passava aprop d’on vivia, anava amb mil ulls amb l’esperança de trobar-lo.
La tercera vegada que vam coincidir – tot casualitat, no penseu que el perseguia pas -, em va dir d’anar a prendre una cervesa i vaig, lògicament, acceptar. No ens coneixíem gens. Ell era cinc anys més gran que jo i em semblava que estava de tornada de tot. Jo tot just començava a volar i m’hi sentia irremediablement atreta.
Les vetllades davant d’una cervesa en baretos foscos i plens de fum es van repetir, perquè un cop vam ser conscients de que anàvem en la mateixa direcció, vam començar a esperar-nos a la sortida de classe. Explicava coses interessants, però jo el que volia era que es deixés de tanta xerrameca i em besés. I això mai no passava. Ell no donava cap mena de senyal de que jo pugués interessar-li en un plànol diferent al d’amiga i, davant d’això, jo no gosava atacar.
Vaig aconseguir canviar l’escenari. Ja no només ens veiem al bar sino que quedàvem per anar al cinema. Però ni així avançàvem en el sentit que jo volia. De sobte, un comentari meu, dit sense pensar, el va portar finalment a besar-me apassionadament. Ja no vam parar. A partir d’aquell moment, dir de veure’ns volia dir buscar un racó per a magrejar-nos. Es van acabar els bars i es van acabar els cinemes. Van arribar els parcs, la nocturnitat i l’alevosia.
Mai li vaig demanar cap gest d’amor. Jo mateixa no tenia clar que tingués res més que una necessitat física d’ell. Però va començar a fer quelcom que es va convertir en insuportable. Si fins al moment, sempre improvitzàvem les trobades entre setmana, em va començar a prometre trucades durant els caps de setmana que mai no es produien. Em va crear una necessitat que fins a aquell moment jo no tenia. Arribava el cap de setmana, em sortien plans i jo els rebutjava en espera de la trucada promesa. Dos diumenges asseguda al costat del telèfon i vaig dir: “fins aquí!”
Així que un vespre li vaig dir que s’havia acabat el que mai no havia existit, doncs mai havíem dit que sortíssim junts. Però li vaig dir que s’havia acabat el fer-li de còmplice en aquestes trobades, que a partir d’aquell moment, companys de classe i gràcies!
Recordo que després de dir-li això, vaig agafar un bus per tornar a casa i em vaig sorprendre plorant. Em vaig adonar de que m’importava més del que havia cregut i que el trobaria a faltar. Però em vaig prometre que aquelles serien les primeres i les darreres llàgrimes que vessaria per ell.
Egotista 