I un dia vaig obrir la bústia i allà estava ella, la carta. Diria que la vaig llegir del tort i del dret unes cinquanta vegades. Estava molt ben escrita – no esperava menys d’ell – i era molt interessant. Però no entenia res. Parlava de tot i de res. Intentava llegir entre línies algún missatge que m’estigués destinat únicament a mi, on m’expliqués per quina raó entre tots els habitants del món m’havia escollit a mi com a destinatària d’aquella carta. No el vaig saber trobar. En la meva lliure interpretació, aquella carta em va venir a dir: “ei, no has estat únicament un polvo”. Però desconeixia què havia estat.
Llavors no sabia que aquella seria la primera de moltes, moltíssimes cartes. Cartes que em van crear una nova necessitat: trobar-les puntualment cada mes a la meva bústia. A cada carta, a quina més apassionant (les considero un petit tresor literari), intentava trobar el sentit de tot plegat. “Què em vol dir?” – em preguntava. Insistia en buscar algún petit indici del que sentia envers mi, sense sort. I vaig concloure que simplement havia trobat en mi la perfecta “listener” per als seus pensaments i, de pas, em compensava per la seva desaparició.
No vaig contestar cap carta. Però el dia que va fer 30 anys li vaig enviar un ram de flors a casa. Alguna amiga seva es va permetre un comentari irònic al respecte del ram en saber que era meu – tal i com em va explicar uns dies més tard, perquè després d’aquest gest sí que em va trucar i ens vam veure. I ell va haver de dir-li que no tenia ni idea de res.
En la carta que em va escriure just després de veure’ns em va dir que negaria sempre haver-me explicat els seus secrets, haver-me besat o acariciat. Que si algú mai li preguntava al respecte asseguraria que havia estat un somni. Però jo estava allà. Recordo perfectament tot el que em va dir i en moments difícils com els que atravesso, evoco les seves paraules i gestos, i m’ajuden a tirar endavant.
La nostra cançó era “Caroline says”
Egotista 