La visita

Barça i Facebook s’han unit per  a regalar-me un d’aquells moments estranys: que dos dels meus ex  facin un comentari al meu estat… Tots dos són importants per diferents raons – malgrat que encara no els hi he dedicat cap post -, però fa segles que no els he vist. No vam acabar malament, simplement ens movem per cercles (i/o ciutats) diferents. És curiós el món que ens brinda Facebook.

Aquesta setmana – ja superada – m’ha procurat moments força entretinguts. Dijous vaig tenir la primera junta d’Ampa com a presidenta i va anar molt bé. Fins i tot, en acabar, un parell dels meus companys em van felicitar (excessiu però agradable). El cert és que tinc sort d’estar a l’escola a la que estic i estar envoltada de pares i mares tan absolutament fantàstics. Uf, darrerament el meu blog sembla una continua expossició de “telecaridades” (em temo que cal haver llegit a Douglas Coupland per a entendre el terme). No tinc encara els quaranta, no pot ser que m’estigui fent vella. Deu ser culpa de la crisi.

L’altra curiositat de la setmana va consistir en la visita sectària que vaig rebre l’altre dia a l’oficina. Des de fa uns mesos, em perseguia una noia jove molt agradable per a que li contractés una o vàries assegurances. Jo, amablement, me l’anava treient de sobre. Qualsevol altre, més “bregat” en aquestes qüestions, ja s’hagués adonat de que jo no tenia cap interès en el seu producte. Però ella continuava insistint.

Fa uns dies em va trucar per a anunciar-me que havia abandonat el món de les assegurances i que estava embarcada en un nou projecte molt interessant que podia suposar també una oportunitat per a mi. Per cortesia, vaig acceptar rebre-la uns dies més tard, tot i que ja m’imaginava pel seu parlar iluminat, per on anirien les coses.

Es va presentar amb el seu ‘mentor’ i van començar l’exposició del seu projecte insistint en indrets suats i comuns (els somnis, tenir diners i temps…). La meva curiositat sociològica el va permetre explaiar-se descrivint com la seva vida havia fet un gir en els darrers mesos gràcies a aquest projecte. Però com que no anava al gra i jo tenia molta feina, finalment el vaig tallar i li vaig donar les gràcies per voler-me fer partícep de quelcom tan fantàstic, assegurant-li, no obstant, que no estava interessada.

Naturalment, no va ser tan fàcil desempellegar-se d’ell. I tot i que jo no volia dir la paraula, finalment, a mida que passaven els minuts i no volia entendre que volia que marxéssin, li vaig dir “sé que això és una secta i no vull formar-ne part”. El curiós és que no em va contradir, sino que va passar a un altre aspecte del negoci: el producte. “No m’has deixat parlar del producte”. “No m’interessa”. Però és igual, ho va fer. Resulta que el producte és un medicament miraculós que cura tota mena de malalties, càncer  inclòs. Li vaig dir que encara m’ho posava pitjor, que ni em somnis se m’acudiria vendre a la gent productes relacionats amb la salut, que això era quelcom molt seriós i jo no tenia els coneixements necessaris. “Però els pots tenir” i em va explicar tota una història de com s’havien inventat aquests productes i, ja us imagineu, tota la conspiració farmaceútico-política que hi ha al voltant per a evitar que tinguin sortida. “Les farmaceútiques no volen que et curis, volen que et converteixis en un malalt crònic per a continuar consumint”. D’acord, simpaties per les farmaceútiques, les mínimes. Però d’aquí a creure cegament en un producte que promet miracles… Em va adreçar a una revista “científica” que havia parlat favorablement dels principis en que estaven basats aquests productes i com que tenia internet a mà, vaig voler veure quina era aquesta revista. I està clar que tothom pot muntar-se un xiringuito editorial amb un nom amb reminiscències científiques, però que això no atorga credibilitat a la publicació. Per desgràcia, no tothom té criteri per a qüestionar-se això, com em van demostrar aquell parell.

Com que no donava crèdit a la seva revista, va buscar quelcom més difícil de rebatre per a mi en aquell moment i em va parlar de que a Rússia, el govern ha comprat aquests medicaments i els està subministrant via la Seguretat Social. La frase més hilarant de la conversa va venir llavors: “m’estàs dient que a Rússia ja ningú es mor de càncer???” No em va poder donar una resposta categòrica.  Així que canvi d’estratègia total.

“Sabies que tots els bancs del món estàn controlats per Goldman Sachs?” i a continuació em  va parlar dels jueus dolents que hi ha al darrera. Llavors sí que vaig deixar de ser amable, li vaig dir clarament que marxés, que no anava a continuar en una conversa basada en prejudicis xenòfobs. I van marxar.

Dues consideracions: jo he llegit llibres sobre com funcionen les tècniques de control mental de les sectes. Sé que la persona més intel·ligent del món hi pot caure de quatre grapes si la troben en determinades circumstàncies personals. I la veritat és que jo estic en un període realment down en quant a ànims. Una, o sóc molt més forta del que hagués pensat. Dos, aquell parell eren els captadors sectaris més patètics del món. Imagino que l’opció bona és la segona. Així que continuaré ojo avizor.

La segona consideració té a veure amb aquella noia. Es tracta clarament d’un cas de poques llums. No té ni idea d’on està ficada. Tinc el seu mòbil. Des que va marxar, em debateixo entre si l’hauria de trucar i aconsellar-li que es qüestioni les coses; o si hauria de desentendre’m i deixar que cadascú faci el seu camí a la vida. Potser sí que farà molts diners… No ho sé.