Remember when

El vaig conèixer en una festa de cap d’any. Jo havia anat a aquell pis acompanyada d’uns bons amics, però no coneixia als amfitrions. Apenes recordo com era el pis. Només sé que tot estava molt fosc i que aquell noi s’havia fixat en mi. Em va semblar mono, així que em vaig deixar estimar per les seves mirades. Finalment es va acostar i després d’intercanviar les quatre frases suades de rigor, ja ens estàvem enrotllant. Poc després em vaig acomiadar dels meus amics i em vaig llençar al carrer agafada de la seva mà. Aquell pis donava a les Rambles i les vam remuntar saludant als milers de rostres feliços que ens desitjaven un bon any. I cada x pasos, ell i jo ens besàvem contents gràcies a l’alcohol i feliços d’haver-nos trobat.

Vam acabar la vetllada asseguts en un banc de l’estació de plaça Catalunya, explicant-nos qui érem mentre ens submergíem novament en tandes i tandes de petons inacabables. I jo vaig pensar que l’any no podia començar millor i estava convençuda de que per fi havia trobat la persona que estava buscant. Em va demanar el telèfon i em va prometre que em trucaria. No tenia cap dubte de que ho faria.

Però dies més tard, la meva confiança havia minvat considerablement. Em feia creus de que algú amb qui havia experimentat una connexió tan brutal no hagués trucat l’endemà mateix demanant que ens tornéssim a veure. Va trigar més d’una setmana a trucar, i ho va fer quan jo ja no experimentava cap bot en sentir el telèfon sonar. És a dir, quan ja no m’esperava que fós ell. Em va citar al Port Vell per uns dies més tard. Recordo que el vaig esperar força estona: jo vaig ser puntual i ell no. Però encara tenia esperances de que allà pugués haver-hi “quelcom”. Finalment va aparèixer i vam tenir una cita d’allò més convencional i agradable, al final de la qual em va demanar que sortíssim junts. Jo vaig accedir-hi.

Vam començar una relació estàndard. Ens trucàvem dia si i dia també (en l’época pre-mòbils) explicant les nostres no-aventures de cada dia. Jo encara estudiava la carrera i ell feia poc que havia acabat la seva i estava buscant feina. Els dissabtes a la tarda em passava a recollir per casa en el seu fantàstic cotxe antic i anàvem al cinema. Sopàvem en qualsevol lloc proper i acabàvem a casa meva, fent l’amor en el meu llit. Mai no es quedava a dormir, perquè els seus pares no ho haguéssin entés. Així que a una hora prudencial, es vestia, jo l’acomiadava amb un petó a la porta i marxava cap a casa seva. Els diumenges tornàvem a veure’ns una estona.

No estava malament, però jo sabia que no teníem cap mena de futur. Mai no vaig sentir per ell, ni tan sols en els moments més íntims, res similar a l’eufòria del dia que ens vam conèixer. Així que va arribar Setmana Santa i unes amigues de la Facultat van proposar marxar uns dies a Donosti. M’hi vaig apuntar de seguida. Quan li vaig explicar, va quedar molt sorprés de que hagués fet plans per a les vacances sense comptar amb ell. Després de discutir-ho una mica, derrotat, va fer un “d’acord, ens veiem quan tornis”. I jo llavors li vaig dir que no, que quan tornés ja no ens veuriem més. Es va sorprendre, i demanava “per què?” i jo només li vaig saber dir “perquè no”.

Aquesta és la història. No sé per què m’ha vingut al cap aquests dies… Sé que no és tant per ell com per la decebedora història que va seguir a un inici d’allò més prometedor. Com ens podem equivocar tant de vegades? Anys més tard ens vam trobar al metro i ens vam saludar amigablement. Encara més tard vaig saber que s’havia casat i tenia fills.

I malgrat que no teníem res en comú, no deixo de recordar que en el poc temps que vam estar junts, vam aconseguir moments d’extraordinària complicitat. I sé que jugàvem a jocs estúpids i simpàtics als que no he jugat mai més amb cap altri.