American way

Desconec per què un cop se m’ha activat el mode Nostàlgia, he recordat una història altament irrellevant en el conjunt de la meva existència. Però després de recordar-lo a ell, un munt de vivències frisen per sortir també a la llum, per gaudir dels seus cinc minuts de fama. Potser és que les paraules de l’Albert m’han animat a deixar constància de temps i sentiments que no he compartit mai abans amb ningú. Probablement aquest sigui el lloc i el moment ideal, perquè fóra de l’Albert, dubto que ningú més em llegeixi, i amb ell no em fa vergonya deixar-me anar.

Ja no recordo qui va venir després ni qui havia estat l’anterior. Sé que en algun moment de la meva vida, guardava un minuciós recompte de qui havien estat els nois que havien passat per mi (aquesta expressió li dec al grandiós Silvio Rodríguez), però ja fa temps que no miro enrere. Fins ara.

La cançó del Silvio m’ha portat a un viatge en autobús (en un mític Greyhound) camí de Nova York que vaig fer jo sola des d’Easton, Pennsylvania. L’escoltava amb els auriculars mentre aquell paisatge irreal que sempre m’han semblat els Estats Units, passava per davant dels meus ulls. Em sentia plena d’aquella felicitat rotunda que només he sentit a l’altra banda de l’Atlàntic. La mateixa que em feia abocar-me cada matí a la finestra que donava al backyard i cantar dins meu “estic aquí! estic aquí!”.

El record dels Estats Units, de la seva gent (tantes i tantes persones a les que estimo), les seves olors (la gespa acabada de tallar, les fulles d’eucaliptus de Camp of the Woods, les panotxes acabades de fer, el pà d’all que fumeja al forn, els deliciosos brownies,  la d’una casa que ja considerava una mica meva…), les descobertes (allà vaig aprendre molt sobre mi mateixa i sobre com volia ser en el futur)… mereixerien milers de posts que no sé si mai escriuré.

Demà passat la Nancy, farà 47 anys i jo estaré pensant en ella. No crec que sigui conscient, per molt que hagi intentat dir-li en diverses ocasions, de quant l’estimo i com ha estat d’important a la meva vida. Espero que d’alguna manera li arribi tot el meu amor.