Fugint del dia a dia gràcies a les sèries…

Tal i com era d’esperar, el meu nom no figura entre la llista dels afortunats del sorteig extraordinari de l’Once, així que toca continuar lidiant amb les misèries del dia a dia… Demà torno a reunir papers per a dos bancs diferents a veure si algun d’ells creu que som dignes de confiança i ens atorguen l’hipoteca. No em faig massa il·lusions al respecte.

Mentrestant, la resta de coses no estan pas millor. Divendres em vaig acostar fins al veterinari per  a que féssin un ull al Duvi, al que darrerament trobàvem més moix de l’habitual i amb una tos d’ofeg que s’anava repetint al llarg del dia, dels dies…  I resulta que està molt pitjor del que havíem pensat. El seu cor no funciona bé i ha començat a créixer descomunalment, de tal forma que la sensació d’ofeg que acompanyava la tos era exactament això: que la seva tràquea cada vegada disposa de menys lloc. La veterinària ha considerat que no és prou vell com per no intentar salvar-lo, així que porta un “xut” de medicines considerable. Si els medicaments funcionen, en uns dies hauríem de notar certa milloria en el seu estat d’ànim. D’aquí a quinze dies tocarà fer-li un ecocardiograma. M’ha avisat, però, que en qualsevol moment, tal com està, podria tenir un infart.

Jo confio molt en la química. Jo sé com pot ser d’efectiu l’ibuprofè quan em sobrevé una migranya. Per què no hauria de funcionar el súper-cocktail medicamentós que li dóno? Estic sent molt estricta amb la posologia que li han pautat. I ell és un gosset fort, de Pontons. We’ll see…

Amb aquests ànims, no aconsegueixo agafar un llibre. No em concentro, cap no m’enganxa…  El que sí que hem tornat és a visionar sèries de TV per la nit. Tota la setmana passada vam veure la primera, i fins al moment única, temporada de “The Hour” de la BBC. Ens va agradar força. Estarem atents a l’estrena de la segona temporada.

I vam acabar tant contents que ens hem quedat a Anglaterra. Així que ara estem veient “Downton Abbey”. Em sembla que les audiències a Antena 3 van ser prou bones, així que més o menys tothom en deu haver vist algun episodi o com a mínim haver sentit a parlar. A mi m’apassiona, fins al punt de que porto tot el dia esperant aquest moment: anem a veure un nou episodi.