Resulta estranyament divertit que demanis una hipoteca i que els qui te l’han de donar, primer t’inundin amb les seves promeses de comptes fantàstics sense comissions, targetes sense cost amb les que pots treure diners de tots els caixers del món i altres nombrosos avantatges mai abans vistos. Com si t’haguéssin de vendre el producte. Com si no s’haguéssin adonat de que les tornes han canviat, de que som nosaltres els qui supliquem de genolls per a que ens acceptin com a clients de la seva hipoteca.
Avui hem fet una mica de periple bancari. A oficina, les condicions són súperdolentes però et diuen que te la poden lluitar. A internet, no ets més que una xifra: o quadres o no quadres. Uf! Ho veig terriblement negre tot plegat. Clar que fins divendres podem viure de la il·lusió d’arribar a ser un dels afortunats del sorteig de l’11 de l’11 de l’11. No sóc avariciosa. Em conformo amb que em toqui un dels onze premis d’un milió d’euros… En realitat, si em toqués el d’onze milions, em duraria el mateix que el d’un milió. El repartiria tant que finalment no em quedaria pràcticament res… Però què feliç que seria!
Egotista 