Mentre escric aquestes línies, al meu costat, un dels meus marrecs intenta fer els deures. Encara és massa petit i va massa justet com per a que pugui fer-los ell sol, així que m’estic al seu costat aclarint els seus dubtes i corregint el que va fent. He estat rellegint posts antics, de quan encara estàven a la meva panxa, de quan van nèixer… com ha passat el temps!
Aquesta setmana vam rebre una nota de les professores per a concertar una entrevista amb elles. Que et cridin a principis de novembre per a que vagis a veure-les no és mai una bona notícia. De fet, ja sabem què ens diran, que van molt justos. No cal que ens ho jurin. Ja ho veiem. A les seves respectives classes són els únics que són del desembre i són dels pocs que no ténen germans grans. Així que sí, van molt més endarrerits!
El dolent de tot plegat és que com que es veuen a un altre nivell respecte els seus companys, lluny d’esforçar-se per estar a l’alçada, es desanimen i mai no volen repassar, ni llegir, ni… i costa horror motivar-los! En fi, a veure què diuen les mestres. Es deuen haver trobat amb centenars de casos com els seus.
Anit vam veure “Senna”. Jo havia estat fan d’ell. Tan fan com per portar folrada la meva carpeta amb fotos seves. Jo vaig veure en directe a la tele com es va xocar contra el mur al circuit d’Imola i com els metges intentàven fer tot el possible a la mateixa pista del circuit. Ho emetien a Telecinco, quan aquesta era encara la “Cadena Amiga” i no cuidàven gens la retransmissió, així que recordo que mentre l’Ayrton Senna s’hi quedava, sonava una estúpida i ensordidora música màquina. Ahir vaig recordar tot el que vaig sentir llavors i no em vaig poder estar de deixar anar un munt de llàgrimes. D.E.P.
Egotista 