Per no perdre les ganes…

Un cop que m’havia decidit a ser constant amb el bloc, resulta que el servei falla i no m’hi puc connectar en dies i dies. A veure si no torna a passar. Des del darrer cop que vaig escriure, ja hem ventilat una segona sèrie al complert: “Studio 60”. El seu creador és l’Aaron Sorkin, el mateix de “El ala oeste de la Casa Blanca” i seguint amb la simpatia que ens genera, recentment hem vist també al cinema “La guerra de Charlie Wilson”, film del que és el guionista.

Sobre “Studio 60”: la sèrie està molt bé, però realment la veus i te n’adones de que no podia durar més d’una temporada. Suposo que és el que ténen les sèries massa centrades en les relacions personals, que per a mantenir cert interès hauries d’estar liant i desliant als protagonistes fins que a resultés tot plegat bastant patètic i tontorrón. Per a exemple, un botó: “Anatomía de Grey”.

Sobre “La guerra de Charlie Wilson”: ni la Julia Roberts ni el Tom Hanks són sant de la meva devoció, però també penso que són dos actors més que correctes. La Julia Roberts accedeix aquí a sortir amb un look tan deplorable que la cosa diu molt a favor seu. La temàtica de la pel·lícula podria haver-la convertit en un tostón inaguantable però en canvi, es deixa veure d’allò més bé.

Sobre “Juno”: que abans no he mencionat però que és una altra pel·lícula recent que he vist. Està bé, molt bé. He intentat trobar la moralina a la història, tal i com alguns m’havien indicat que tenia, i no he sabut trobar-la. És cert que pren la decisió de no avortar, però no pas per raons ideològiques. No crec que la vida sigui tan “blanc o negre”: no avortar un fill que no desitjes no et converteix en un neo-con. Al cap i a la fi, per a ser un neocon autèntic, no hauries d’haver tingut prèviament les relacions sexuals sense estar casat. Tampoc no crec que la peli sigui tan absolutament estupenda i meravellosa com molts la volen veure. Està bé. I ja està.

Sobre la vida: estic esgotada. Miro de treure temps per totes bandes i quan n’aconsegueixo una mica, tinc la terrible sensació de desperdiciar-lo. També és cert que el dia a dia resulta apassionant: veure les cares dels nens davant la Mona o les que posaven muntats a uns “caballitos” aquesta Setmana Santa, és impagable. Sempre ho sents a dir de que tornes a viure tot de nou a travès dels teus fills, que cert que és. I tampoc no em sap greu del tot que quan tenia previst treure temps per a mi, un nen se m’hagi posat malalt. Ha estat bonic poder-lo mimar a ell solet – els meus fills van mancats d’atenció individualitzada. La pena és que això em va impedir de fer quelcom que tenia moltes ganes de fer: visitar a una amiga. Espero que de la setmana que ve ja no passarà…