Cognoms

Avui és Sant Benigne. Estaria bé que els Sants exercissin el seu suposat poder i totes les notícies d'avui fóssin bones. Jo, però, de moment, no tinc massa bon dia. A mitjanit m'ha començat a atacar una de les meves fabuloses migranyes i quan ho fa així, amb nocturnitat i alevosia, m'acostuma a espatllar no sols la nit sino també l'endemà sencer.

No ha estat una mala nit per a tothom perquè he sentit que l'Obama ha guanyat a tres estats més. Això posa les coses més difícils encara a la senyora Clinton. De totes maneres, no ho té tot encara perdut. A "El ala oeste de la Casa Blanca", sèrie que es compta entre les meves favorites, el candidat Santos va guanyar la seva nominació a candidat demòcrata pràcticament en el darrer minut. I tot sovint és la realitat la que imita a la ficció.

De totes maneres, Obama és el meu candidat. En un principi, les meves simpaties estaven amb la Hillary. És convenient que hi vagin havent més dones governant països importants si realment volem demostrar-nos que la igualtat és una fita compartida per homes i dones "de bé". Però llavors va aparèixer l'Obama i, tenint en compte que la seva arribada a la presidència dels EUA també posaria a un membre d'una minoria en aquest càrreg, les meves simpaties estan amb ell doncs és molt més esquerrós que la seva contrincant femenina.  

 

Avui feien notar a la ràdio que si Hillary fós la candidata i guanyés, la llista dels darrers presidents dels EUA aniria així: Bush, Clinton, Bush, Clinton. I m'imaginava als nens i nenes americans aprenent i recitant tota la retahila de noms de presidents i arribant a aquest punt, hehehe. I és que, clar, ara la Hillary és Clinton en comptes de Rodham i això també em mosqueja. Es veu que si s'hagués postulat amb el seu cognom original no tindria res a fer. 

Aquesta costum d'adoptar el nom del marit quan et cases a Estats Units és quelcom que trobo anticuat i sexista. Et toca un cognom i tens tota una vida per acostumar-t'hi, però ai, si ets dona, mai no pots estar segura de que al casar-te no et toqui un de pitjor. Jo coneixia una dona a qui li havia passat: es deia Debbie i en casar-se va passar a ser Debbie Turnipseed (per als qui no domineu els idiomes pensareu que el cognom no estava pas tan malament, però heu de saber que vol dir "llavor de nap", "semilla de nabo": oi que ja no és tan maco?)

És clar que a Estats Units canviar-se el nom és quelcom d'allò més senzill, així que si no t'agrada pots optar com una dona que vaig veure un dia en un programa de TV i que es deia: Obi Wan Kenobi. Resulta que una emissora de ràdio havien llençat un concurs a veure qui s'atrevia a canviar-se el nom i posar-se aquest de mestre de Jedis. I aquesta dona va acceptar el repte. El pitjor és que no va pas guanyar una gran fortuna sino que va fer aquesta tonteria per uns 200 dòlars o així. Sí, ja sabem que hi ha gent sonada a tot arreu, però és que aquesta dona passava per ser una respectable professora de primària!  A partir d'aquell moment, senyoreta Kenobi per als seus alumnes. 

Aquí tampoc ens lliurem del sexisme dels cognoms. Per què ha d'anar primer el de l'home que el de la dona en els fills? No dic que hagi d'estar a l'inrevès per sistema. Però les famílies podrien escollir el cognom més maco per anar-hi al davant. I, de fet, es pot escollir, però encara no he trobat cap home, ni entre els que afirmen ser convençuts feministes, disposat a deixar que el seu cognom passi al darrera. Com pots preferir que el teu fill es digui Pérez o López o Rodríguez a Recasens, de Doria o Gabilondo? Per sort, els fills ténen l'oportunitat de canviar l'ordre quan són grans o deixar que la gent els conegui pels segons, com el Zapatero o l'Antonio Banderas. 

 

[@more@]