Escoles

No em faig il·lusions sobre si podré mantenir certa presència, però ja veieu que les ganes hi són.  Fa mesos que no escric però tampoc no tinc cap novetat a destacar.

Els nens van creixent i ja els tinc a tots tres a la guarderia. Com que no vaig entrar a la pública, ja us podeu imaginar com anem d'arruinats: és com tenir una altra hipoteca, i sort dels meus pares que ens ajuden. Però estic contenta amb la guarderia i ells hi van molt feliços, almenys dos terceres parts d'ells. El Martí és més tímid i reservat i si per ell fós estaria sempre envoltat del seu cercle més íntim. L'Adrià, en cavi, és hipersociable i extrovertit i li encanta estar amb els seus cent millors amics. L'Erin encara no acaba de dominar l'art de la socialització, però li agrada sentir-se independent i que és gran com sons germans.

I jo, doncs amb molta feina a l'oficina, amb molta feina a casa, amb més feina degut a un curs que he començat de temes relacionats amb la feina i començant a contagiar-me de l'histerisme dels pares i mares dels nens del parc. Raó: la propera preinscripció escolar.

Tothom està patint perquè saben que entrar al col·legi que volen resulta en molts casos missió quasi-impossible i han de pensar quina estratègia seguir: apostar pel que volen o fer-ho pel segon de la llista, no sigui que si no entren al primer els posin al darrer de tots o a un que no volen. Jo m'ho miro amb certa distància, tot i que a mi també em toca fer la preinscripció dels bessons ara, perquè espero que els punts de familia nombrosa es facin valer (ara sí, si us plau!). Clar que amb la mala sort que tinc, són capaços de just haver-ho tornat a canviar aquest any… i d'aquí que comenci a patir jo també una mica. Suposo que el pitjor no està en que no entris a l'escola que vols, sino que et toqui "aquella", la que no vols, la que no vol ningú…

Em sembla que tots els barris ténen una escola d'aquestes que posen la pell de gallina als pares i mares. A la d'aquí han mirat de canviar-li el nom a veure si així algun incaut pica i la demana. Jo ja li tinc tírria des de sempre, una de les meves amigues hi va estudiar i és la única que no té ni el graduat escolar – quelcom força increïble en gent de la meva edat. Amb els anys s'ha convertit, com us podeu imaginar, en un ghetto d'immigrants i fills/es de famílies desestructurades. Que no és que aquests nens/es com a tals tinguin cap problema, però sí que es cumpleix almenys en aquest cas que són fills/es escolaritzats per obligació, amb pares totalment desentesos del programa escolar. La cosa té difícil solució. Tots hauríem de tenir una mentalitat oberta i fer per inscriure els nostres fills en escoles així. Que pares compromesos donéssin un nou impúls a l'escola. Però ai las! que amb els fills tots ens tornem egoïstes i, què coi! no és la que em queda més aprop de casa!

[@more@]