Per l’Albert

Fa molts dies que no he escrit. Estic bé, només una mica sobrepassada pel cansament. Avui per fi em decideixo a escriure un petit post empentada per una forta necessitat de fer-ho.

Un comença a escriure un blog una mica per experimentar, per saber fins on pot arribar. Recordo que els meus primers posts eren d’allò més superficials, explicant anècdotes del dia a dia que si no haguéssin quedat per escrit ara ja estarien perfectament oblidades. Un s’embolica, s’embolica i acaba despullant-se una miqueta emocionalment. Descobrim que hi han lectors darrera les nostres paraules, però l’embolic més gros arriba quan aquests lectors esdevenen fidels i acaben fent-nos partíceps de les seves opinions i consells. Tot això mentre tu mateix t’has convertit també en lleial lector de les seves cabòries i opinador sense fronteres sobre les mateixes.

La cosa pot anar encara més enllà i és quan abandones l’espai virtual per conèixer en el món real a alguna d’aquestes persones. I així passa que abandones el blog uns dies però ja no abandones la persona… Estàs a l’aguait de les seves alegries, però també de les seves tristeses.

I per això llegeixes un mail a primera hora del matí i se t’omplen els ulls de llàgrimes en saber que aquesta persona ha patit una immensa pèrdua que no per anunciada és menys dolorosa. Ja t’ho he dit, no acabo de tenir les paraules justes i, en qualsevol cas, les tindria i tampoc no et compensarien en absolut. Així que només puc dir-te allò, amic meu, de:

T’acompanyo en el sentiment (com tu saps, amb tota l’amplitud del terme).

[@more@]