Temps lliure, el luxe desperdiciat

Estic escrivint molt menys en aquest blog que no pas ho feia en el meu antic. I no es tracta d’una qüestió de temps, perquè la veritat és que ara en tinc més que no pas abans. He substituït la creativitat de la meva anterior feina pel temps i he formulat la següent teoria: la feina més creativa és aquella que t’ofereix temps lliure per explaiar-te amb les teves inquietuds intel·lectuals, artístiques, culturals… Perquè, al cap i a la fi, quina feina remunerada ho és, de creativa? Si al final sempre tens algú per dalt que et pica la cresta quan la teva creativitat es desmadra en excés. Segur que abans de començar l’ampliació del Reina Sofía, al Jean Nouvel li van fer unes quantes esmenes al seu projecte original…

Si, abans (a la feina), de vegades, escrivia sobre temes que m’interessaven i, algun cop, alguna musa baixava a fer-me companyia i em sortien textos dels que estava més o menys satisfeta i/o orgullosa. Però, la veritat, això passava poques vegades. El dia a dia consistia en escriure sobre temes tediosos i s’havia de fer tan ràpid que díficilment sobrepassaven el qualificatiu d’APTES. Ara tinc les tardes lliures per escriure sobre el que em doni la gana. Per això, no escric RES.

Si no tinc algú apretant-me, difícilment faig coses de profit, així que la meva teoria amb mi no funciona. Però no passa res, forma part de les teories el que surti una nota discordant. A més, el que més m’agrada de la meva teoria sobre la feina creativa és el seu potencial: es podrien fer tantes coses amb temps lliure…!!! Què més dón si després el temps lliure no està a l’alçada? Podria estar-ho… això és el que compta.

També és creatiu buscar excuses que justifiquin la falta d’activitat. Clar que per aquesta banda tampoc m’ho he hagut de currar gaire: la meva panxa està ja a hores d’ara tan grossa que és difícil trobar una postura suportable més enllà de mitja hora. La part simpàtica és que els dos "troqueloides" que porto a dins, han començat a fer els seus moviments perceptibles des de l’exterior: les mans del JM i de ma mare en són testimonis. Fins i tot, ahir em van obsequiar amb un singlot cadascú (un una hora després de l’altre) – que feien que es movéssin acompassadament. Estic pensant a investigar si amb música són capaços de seguir el ritme…

[@more@]