September

(AVÍS: Aquest post se m’ha descontrolat i em temo que m’ha sortit extremadament trist. Abstenir-se gent en situacions "delicades". -Ho sento, Albert-).

Setembre és un mes que em provoca sensacions trobades. Em sembla un mes molt agradable en quant a temperatures i el moment en que es posen en marxa un munt de plans, amb la consequent il·lusió que això comporta. És també el mes en que es van casar els meus pares i en el que vaig nèixer jo. Però és, tanmateix, el mes en que van tenir lloc tres de les morts que més m’han dolgut.

Primer va ser la Maribel, que era la nòvia del meu germà, i que m’havia fet de germana gran durant molts anys. Les darreres paraules que em va dir van ser "ya me contarás…", perquè jo tenia un plan interessant aquell fatídic vespre, i ja no vaig poder-li explicar res més. Almenys en persona. Durant els tres dies que va estar a la UVI li vaig escriure unes quantes cartes, perquè quan sortís d’allà sabés què havia passat en la seva absència: qui l’havia anat a visitar a l’hospital i què havíem fet mentrestant la resta. Recordo que aquell diumenge a la TV van dir que havíen hagut no sé quantes persones ferides greus en accidents de trànsit aquell cap de setmana i jo li vaig fotre bronca en una carta: "A ver si la próxima vez que sales por la tele, lo haces por algo mejor…". Realment, tot i que saps que està greu, no se’t passa pel cap que algú es pugui morir amb 23 anys. I menys ella, que era una bellesa tant per dins com per fóra. Recordo que el dia abans de l’accident havíen anat a veure "En el nombre del padre" i em comentava després – "Qué pena cuando se muere el padre, eh?". I la pena de veritat la vam tenir nosaltres…

Després va ser la meva iaia que es va morir precisament el dia de l’aniversari de noces dels meus pares. A principis d’estiu ens van dir que es moria i així va ser, poquet a poquet es va anar apagant. Una mort força dolça, sense dolors, a casa i acompanyada de les seves filles i la seva néta. Dies abans de morir-se em va dir que havia somiat que entrava en una habitació i començava a surar i surar, que anava cap algun lloc però es sentia tranquila i en pau. I em deia "Ojalá sea así cuando me llegue…". Ojalá que sí. Les últimes paraules que li vaig sentir, quan m’anava cap a la feina pel matí, van ser "Llévate bocadillo". Seguidament, es va girar cap a la meva mare i li va dir "Que se lleve bocadillo!". I em conmou que en els darrers moments, estigués preocupada per si jo menjava o no.

Un any més tard, a finals de mes, es va morir el meu padrí. Li van fer una operació delicada i contra tot pronòstic inicial, va sortir malament. El meu padrí va exercir com a tal: m’estimava incondicionalment i sempre vaig saber que hi era quan el necessitava. Ell era la persona que recordo al meu costat consolant-me per les dues pèrdues anteriors. El dia abans de l’operació li va demanar al seu fill: "házme una foto con mi niña, por si es la última". I li deia "Porque tú eres mi hijo y te quiero horrores, pero ella es la niña de mis ojos". I mai no he arribat a veure la foto. El seu fill diu que no es veu amb ànims de mirar-les… i jo no insisteixo gaire.

Sé que un cop esculli padrins per als meus fills, els hi penso llegir molt a fondo la cartilla sobre el que espero d’ells. El llistó està una mica alt. Però també penso que "en algun lloc" hi han aquests àngels (i d’altres com el seu avi) que vetllen per ells, que els estimen incondicionalment ja ara només pel fet de que siguin meus. I això em dóna una mica de tranquilitat.

[@more@]