Vam tornar ahir, però apenes estem a Barcelona el temps just de fer unes quatre o cinc rentadorades i tornem a marxar. Aquest cop cap a la Costa Brava, a Platja d’Aro – un canvi considerable envers els verds (i negres) boscos alemanys.
El viatge ha anat molt bé i no hem tingut cap contratemps, però ha estat una mica "light" en comparació amb els verds paisatges irlandesos amb els que xocava amb ràbia el brau oceà Atlàntic de l’any passat. Després de Munich (que no ens va agradar gaire), vam anar cap a Salzburg – que és preciosa però massa plena de turistes – es lo que tiene lo bonito, s’ha d’anar fóra de temporada. D’allà ja vam fer mitja volta i vam anar a Innsbruck, on vam fer una ràpida paradeta: el pont de l’Asunció ho és per mitja Europa, així que tot estava megatancat a tot arreu, excepte les botigues de souvenirs cutres. Vam tornar a entrar mínimament a Alemanya per visitar Garmisch-Parterkirchen – perquè nosaltres som dels que veiem els salts d’esquí d’Any Nou i ens feia il·lusió – i el castell de Linderhof, una altra excentricitat del rei Ludwig II.
I cap a casa. Paradeta a Milà, això si, per visitar Il Duomo – que el JM no coneixia- i menjar-nos un plat de pasta que ens va costar un ull de la cara però que estava per llepar-s’hi els dits. Vaig decidir que ja que només feiem una parada a Itàlia, no ens havíem de conformar amb parar a menjar a qualsevol lloc així que vaig anar a un restaurant d’aquells on les marques d’electrònica de consum abans m’hi convidaven – o sigui, un lloc per sobre de les nostres butxaques ni més ni menys.
Quins temps aquells en que "havia de menjar un munt de llagosta per portar un plat de llenties a casa", parafrasejant una gran frase que un cop vaig sentir sobre el món del periodisme! Volverán las oscuras golondrinas. O no… La meva vida d’ara no està pas gens malament… Ja es veurà.
[@more@]
Egotista 